ANTILÒGICA O LES VERITATS EMOTIVES
(text de Jordi Pericot per l'exposició antilògica 2019)
Victòria Pujadas és una persona que sempre ha viscut i estimat en present. Com diu ella, la realitat és un present atemporal on tot es pot fer i realitzar... fins i tot el futur.
No ens ha de sorprendre, doncs, que per V.P. la proposta de realitzar una exposició “antològica” li provoqui una incomoditat conceptual difícil d’assimilar.
Fer una antològica és enfrontar-se a un nou oxímoron en la mesura que pretén l’impossible : fixar el passat i portar-lo al present.
Aquest rebuig a la idea d’una mostra antològica l’expressa clarament quan diu: Sempre m’ha interessat més el que puc fer, que el que ja he fet, molt més el futur que el passat, però és en el present on tot es realitza , mai hem fet res que no sigui en “aquest moment”.
Però si analitzem més detingudament la paraula “antològic, i ens atenem als seus orígens etimològics, veurem que no té el malèfic sentit que li atribueix V.P. L’adjectiu antològic ve del substantiu antologia (ánthos = flors i lógien= recollir,escollir), és a dir, recollir les millors flors per fer-ne un ostentós i atractiu ram o jardinera.
De ser així, crec que en el fructífer camp artístic de la Victòris, no hi manquen mèrits ni qualitats per poder escollir i fer-nos-en partícips d’un gran ram de flors. Una possible mostra antològica de la seva obra serà sempre molt ben rebuda i admirada.
És cert que, amb el pas del temps i per extensió, l’adjectiu antològic ha pres un significat retrospectiu que, pel que sembla , és el que provoca una irreprimible al·lèrgia a la Victòria.
Com sortir-se’n ? Des de la lògica de l’oxímor, molt afí al pensament de V.P, la solució no podia ser altre que portar novament la contrària. Si no pot ser antològic, afirma de manera contundent, serà antilògic!.
Aquí ens ofereix un nou terme, antilògic. Una opció, en veritat molt més arriscada i compromesa que l’anterior. Antilògic, format per anti = contrari, oposat i lògic= forma de pensament en la recerca de criteris de veritat. És a dir i a primera vista, Victòria sembla oposar-se a qualsevol forma de pensament que permeti establir principis que portin cap el coneixement de la veritat.
Com és possible, em pregunto, que Victòria ens inviti a rebutjar qualsevol recerca que ens apropi a la veritat? Serà que, amb el seu anhel d’experimentar nous oxímorons ens porta a cercar la mentida?. No, en absolut, el que Victòria Pujades ens vol dir amb el terme antilògic és que a la veritat s’hi pot arribar per molts altres camins, no únicament pels que marca la lògica dels fets.
La lògica s’ocupa del fets factuals per inferir-ne, deductivament o inductivament, criteris de veritat. Però aquesta veritat científica, provinent de l’anàlisi de fets factuals, no és l’única veritat que condiciona el nostre comportament cultural.
El concepte de veritat esdevé molt més complex si el situem dins l’àmbit de l’art. Hi ha criteris de veritat que provenen de l’experiència dels fets viscuts i experimentats. És a dir, una antilògica que, per oposició a la lògica, analitza els fets contaminats per la ment. Una anltilògica que ens porta a establir criteris de veritat emocional. Una veritat emocional sorgida de l’experiència dels fets viscuts.
I en aquest sentit, i anant una mica més enllà, podríem preguntar-nos si es possible aprehendre fets no experimentats, no viscuts... és a dir no contaminats per la ment? És possible exposar un fet sense ser prèviament experimentat ni viscut?
Evidentment, no és el moment de donar resposta a tant complexa pregunta, però sí afirmar que aquest és l’objectiu de l’art: establir lleis, principis i models que ens permetin obtenir criteris de veritat emotiva. Si, una veritat interpretada, certament subjectiva però que genera empatia, cohesió i solidaritat.
Un nou rol que s’imposa Victòria Pujadas amb aquesta proposta antilògica: establir i oferir-nos models orientatius de veritat emotiva.
Jordi Pericot
Octubre, 2019
L’OBRA DE VICTÒRIA PUJADAS: UN REFLEX CRÍTIC DE LA SOCIETAT ACTUAL.
Victòria Pujades. Rescata de l’oblit, del no res imatges publicitàries; unes figures, uns colors que han perdut llur significat original i els hi proporciona unes noves dimensions semàntiques. L’artista en aquest cas, és un creador de noves vides, és un demiurg femení que, emportada per la passió, crea un conjunt de significats nous que fan reviure les imatges obsoletes.
Victòria Pujades treballa amb l’espai, com tot artista, i amb el temps en realitzar la seva obra vivificant. Llavors, les imatges que havien estat oblidades, en adquirir nous significats i en radicalitzar la seva categoria estètica, tindran una vigència indeterminada. El treball que fa l’artista sobre el temps constitueix una dimensió important que impulsa les emocions estètiques.
(Resum del comentari entorn l’exposició “A través del mirall”)
Jordi Berrio
Doctor en Filosofia, professor de Teoria de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona
Sensibilidad para captar la esencia de los pensamientos y hacer de ellos personajes. Victòria Pujadas incide con lucidez en las maneras de ser y las tralada al papel, a la tela, o a la madera en su intensidad de concepto. Conoce las técnicas y emplea varias, junto con el collage, con acierto en el fondo y elegancia en las formas. Disecciona con pulcritud el espiritu humano para aprender a representarlo en su complejidad, divide y clasifica para luego, volver a unir y así crear la obra artística- figurativa o abstracta- tanto da en su natural complejidad.
Josep M. Cadena
El Periodico
Qui hagi vist la Victòria pintant organitzant pintures, papers i pinzells tot alhora haurà vist tot un espectacle de ben fer que, conduït per una fina sensibilitat mena la seva obra, com en un acte de taumatúrgia, cap a un resultat inaudit....ha assolit una gairebé daurada maduresa, gràcies a un do innat que fa que qualsevol cosa que toqui ho converteixi en vera poesia.
Romà Vallès
Sus personajes se conjugan, se constrastan, se equilibran, se enfrentan, se pisan y se arrebatan el espacio formando líneas muy puras, cuadrados y rectángulos que pueden representar un cuerpo, una cabeza... qué más da!, no es preciso ver cuando el contenido está latente.
M. José Más
Revista Marte
Realiza una síntesis profunda, escueta en ocasiones, descriptiva a partir de una gran capacidad de síntesis, pero entabla diálogo, su grafismo pictórico es claro, entendible. Reduce, utiliza símbolos, pero jugosos hasta el punto justo, es la realidad estudiada, trabajada, expresada a través de una abstracción enriquecida por la técnica, por el sentido del color, por una elegancia de tendencia lineal que se enriquece con grosores, posee Victòria Pujadas capacidad y sinceridad para expresarse dentros de los cauces que utiliza.
J. Julio
Revista Gal Art
Victòria Pujadas, dispone de un lenguaje abstracto plenamente comunictivo. Tras interpretar personajes e investigar en los rostros, ahora penetra en las emociones. Sabe dar amplia dimensió a la obra. Hay protesta frente a la deshumanización en que ha caido la sociedad, pero también una propuesta de esperanza que viene de la misma acción de pintar. Los espejismos –Miratges- que describe, son en realidad, propuestas de un mundo mejor.
Josep M. Cadena
El Periódico
Victòria Pujadas neix a El Masnou (Barcelona) el 1962. Ha rebut influències de diversos estils. Les primeres la menaren cap un món impressionista molt vistós i fèrtil, després derivà ràpidament cap uns camins expressionistes en els quals la matèria era el més important. Ara, es troba en un món abstracte que li dona la saba suficient per anar construint un llenguatge molt personal i ric.Podia des del principi haver explotat amb una certa elegància una pintura d’èxit fàcil i haver continuat per aquest camí força temps com així ho confirma el gran nombre de premis que ha guanyat en certàmens i concursos de pintura ràpida, sense buscar-se més complicacions a la seva carrera. Però el cert es que la Victòria necessitava i mereixia quelcom amb més substància. Infinites vegades s’ha anat qüestionant interiorment.Avui la Victòria posa en pràctica un llenguatge propi, havent assolit una gran maduresa. Deixant a part totes aquestes notes que trobem en la tradició de la gran pintura, hem de parlar de la Victòria en el sentit que ha sabut adquirí aquelles virtuts que li permeten manipular l’ espectador capa a la sorpresa, oferint-li horitzons inaudits amb una senzillesa extraordinària.Pensem que això es l’autentica pintura, sols així es pot “fer visible allò que és invisible”, fer veure a l’espectador les lleis universals que no son enlloc però que es troben a tot arreu.
Romà Vallès
Presentació de l’exposició Miratges
Bajo el título de” Teoría del Angels 1” presenta Victòria Pujadas un conjunto de cuarenta obras.En esta última serie la artista se nos aparece con un total dominio del lenguaje: parte de los planteamientos clásicos del informalismo para desarrollar una pintura que se debatee ntre la concreción y la sugerencia.Victòria Pujadas nos acerca en esta muestra a un mundo personal de sensaciones que tiene la especial virtud de provocar la afluencia de nuestros mundos mágicos intuidos y soñados. De contenido y matizado color, la “Teoria dels Àngels 1” revela una fuerte personalidad pictórica y un no menor fuerte mundo interior de la artista.
Francesc Miralles
La Vanguardia
El negre i el daurat semblen imprescindibles en el treball de V. Pujadas. Les pintures són plenes de volum, hi ha superfícies esgrafiades amb cal•ligrafia, degoteig de pintura i una iconografia molt propera als treballs de l’aragonès Antonio Saura, quan feia les seves crucifixions.Dels marcs de Victòria surten punxes, restes d’un naufragi previ amagat darrera els quadres fets amb vells mobles desmuntats. Les punxes que brollen dels extrems del quadres són la continuació lògica del tema pintat en el seu interior, de manera que res és gratuït.Una formidable creu formada per nou petits quadres de 40x25 escenifica definitivament la influència de Saura. En algunes peces pintades sobre caixes de fruita es veu la recerca formal dels elements més pobres per fer quadres que seran - si hi ha sort- els nous ídols de l’època post industrial.De tant en tant una tela ens recorda que estem contemplant una exposició de quadres, però la Victòrial’emmarca amb fustes sense polir tallades en aparent desordre i alternant la tradicional estructura d’un quadre.La planta superior acull teles de gran format de presentació plenament pictòrica. La sala interior presenta una gran tela amb “collage” i força color, més enllà del permanent negre de la resta. L’acompanyen sis peces de format quadrat interessants, pintures sobre teles que després han estat clavades al bastidor amb una certa aparença provisional. Aquest atipisme en la presentació no aspira a ser el tema principal, sinó que demostra que una obra té interès i força quan en té, i llavors la presentació és un afegit o una nosa, però mai el tema central. En el cas d’aquestes peces, la tensió de les teles tibants afegeix tensió a la tensió de formes i colors que la pintura té.La obra de Victòria no es pot qualificar de abstracte en un sentit tradicional a la manera occidental, sinó de pintura gestual de bona composició i equilibri.L’ús del negre és un negatiu: tapa enlloc de pintar, i oculta allò que la pintora ha decidit eliminar. Tal vegada s’amaga la voluntat de treure allò que molesta per deixar l’essencial.
Hans Móller
Diari el 9 Nou(entorn, l’exposició “Teoria dels Àngels1"