CAPÍTOL SIS
No hi ha solució, perquè no hi ha problema,
diuen que va dir Rose Sélavy, àlies Marcel Duchamp*
6-1 Rrose Sélavy àlies de Marcel Duchamp (Blainville-Crevon, 1887 - Neuilly-sur-Seine, 1968)
Pintor cubo-futurista i dadà i jugador d’escacs, i inventor del readymade l’any 1913. Autor d’una producció artística heterogènia, complexa, de difícil classificació i escassa en nombre, que es podria resumir en dues obres, que alhora en són una: El Gran Vidre (1913-1936) i Étant donnés (1946-1966). L’any 1920 va crear-se la personalitat femenina Rrose Sélavy amb la qual va firmar nombroses obres.
És considerat el predecessor de l’art conceptual, l’art d’acció, l’art cinètic, l’art pop i l’art minimal, així com l’art postal i l’art sonor, la instal·lació i el llibre d’artista.
Francés nacionalitzat nord-americà, va viure bàsicament entre Nova York i París, bo i passant llargs estiuejos a l’Empordà, d’on va prendre elements materials i simbòlics per a la seva obra pòstuma, Étant donnés. Va visitar en diverses ocasions el salt de la Caula i per aquest motiu l’any 2005 es va crear la trobada internacional de poesia d’acció i performance La Muga Caula que aquest 2019 ha arribat a la seva 15a i darrera edició. (veieu notes 2-3 i 6-5).
6-2 El cel sobre el Masnou
El cielo sobre Berlín 1897 pel·lícula dirigida per Wim Wenders
6-3 Arts amatèriques i irracionals
Les avantguardes de principis del segle XX van trencar amb la tradició renaixentista i racionalista buscant inspiració en les arts primitives i populars, així com en l’emergent indústria mecànica. Particularment els moviments dadà (1916-1924) i surrealista(1924-1945) dins els quals Man Ray va jugar un paper principal jugaven amb l’absurd, l’atzar i l’inconscient, essent promotors de l’ús de la fotografia,
el cinema, les instal·lacions efímeres, els readymades i objectes trobats i les proto-performances com a formes amatèriques
d’art.
6-4 Bola molla
Obra de Joan Casellas. Readymade assistit per magnetisme d’aproximació entre la Molla trobada al carrer Badal de Barcelona l’any 2007 i la Bola de llautó trobada als Encants de Barcelona l’any 2017. Reunides a Les Escaules un dia del 2018. Aquest readymade resulta alhora una rèplica inconscient d’un altre objecte similar però en miniatura de Joan Casellas acoblat l’any 1977 amb una molla d’acer, una bola de fang cuit i una capsa de llumins.
6-5 Molla industrial… ni tan sols l’ha feta ell
El comentari crític del nostre poeta fa referència al discutit valor del readymade com a obra d’art; un objecte ja existent que esdevé obra d’art per pura designació i descontextualització del seu espai natural o d’origen. Invenció de Marcel Duchamp i Elsa von Freitag-Loringhoven de forma simultània, a París i Nova York respectivament, l’any 1913, a la qual de seguida es van unir Man Ray i Picabia i posteriorment els surrealistes abanderats pels objectes de funcionament simbòlic de Dalí.
Aquesta aportació plàstica és la continuació lògica i radical de la invenció del collage i assamblage per part de Braque i Picasso l’any 1912, però també de les proclames futuristes que, des de l’any 1909, animaven els artistes a abandonar els materials i les maneres tradicionals i a implicar-se en les coses pròpies de la màquina i la producció industrial. És, finalment, la resposta definitiva a una llarga polèmica sobre la fotografia com a procediment capaç de crear obres d’art, és a dir, fer art sense la intervenció virtuosa de les mans sinó “a màquina” i per simple elecció del tema, l’enquadrament i la il·luminació. En aquest sentit Marcel Duchamp va dir que el readymade era una mena de fotografia tridimensional.
6-6 Leandre Cristòfol (Os de Balaguer, 1908 - Lleida, 1998)
Escultor català surrealista, va participar a París en algunes de les exposicions més importants del grup. A Catalunya va formar part del grup Logicofobista. El seu treball es caracteritzava per l’ús de materials heterogenis i d’objectes moderns, com molles d’acer, filferros i interruptors de llum elèctrica. La seva estètica té afinitats materials i conceptuals amb Man Ray, del qual en tindria alguna notícia per les exposicions surrealistes en les que ell mateix participava i en revistes com D’ací d’allà, i també té sintonia amb el treball d’Elsa von Freitag-Loringhoven, de qui no en podria tenir cap notícia ja que la seva difusió es va limitar als cercles novaiorquesos dels anys 10 i 20, caient en el més complet oblit després del seu suïcidi a París l’any 1927. Elsa von Freitag-Loringhoven i Man Ray, que la va tractar i va treballar amb ella, així com Leandre Crsitòfol podrien considerar-se, juntament amb Kurt Switters (però amb la primacia d’Elsa von Freitag-Loringhoven, que en això va ser la primera), el pares del trash art (art amb deixalles).
Després de la Guerra Civil espanyola, la carrera de Leandre Cristòfol, que va optar per quedar-se a l’Espanya de Franco (o a ca seva…), es va apagar per l’aïllament i la manca de recursos i de públic. La seva recuperació tardana va venir de la mà dels joves artistes conceptuals dels anys 70. La revista USQUAM del grup del mateix nom li va dedicar el primer monogràfic amb el qual la seva figura es va anar recuperant en el món de la crítica i de les institucions.
6-7 Baronesa Dadà (Plötz, 1874 - París, 1927)
L’artista alemanya Elsa von Freitag-Loringhoven, anomenada la Baronesa Dadà, va ser molt activa i coneguda en l’ambient dadà novaiorquès dels anys 10, essent predecessora de la poesia fonètica, el readymade i el trash art. Va participar en la tertúlia dels Arensberg i va publicar, regularment i amb gran èxit, a la revista THE LITTLE REWIEW. Va tractar i col·laborar amb Marcel Duchamp i Man Ray i, molt probablement, va participar en la creació del readymade Fountain del 1917, així com en l’origen iconogràfic d’Étant donnés, amb la seva participació activa en un film estereoscòpic de Duchamp, Man Ray i ella mateixa. El film va resultar malmès en el revelat, però en van sobreviure uns fotogrames que circulaven en una carta a Tristan Tzara i que posen en evidència la relació de la pose d’Elsa von Freitag-Loringhoven (que en aquell moment es guanyava la vida com a model dinàmica -segons els seus propis anuncis-), aixi com el rasurat del pubis d’Elsa per part de Duchamp amb el que anys a venir será Étant donnés.
6-8 Gilles
Representa un pallasso que mira el públic amb una expressió trista. En l'època de Watteau aquest personatge s'assemblava força al de Pierrot, el principal pallasso de la Commedia dell'arte (una tradició teatral italiana d'enorme èxit a França). Tant l'un com l'altre encarnaven el ximplet innocent, figura que es convertí en la favorita del públic (i en el prototipus, segles després, de Charles Chaplin i Buster Keaton).
Aquest aspecte d’estar fora de la broma (o de ser-ne l’objecte) també li confereix un caràcter melancòlic i existencialista. L’extrema frontalitat i lluminositat del “rectangle blanc” preveu la frontalitat supremacista de la futura abstracció i contrasta amb el dinamisme propi del rococó, que continua darrere o al marge d’ell. Gilles sembla apartar-se de l’escena per un moment i interpel·lar el públic directament.
6-9 Antoine Watteau (Valenciennes, 1684 - Nogent-sur-Marne, 1721
Jean Antoine Watteau va ser un dels primers representants del moviment rococó. Inspirat per la commedia dell'arte, li agradava representar el teatre en els seus quadres, bé mitjançant feixucs telons o bé mitjançant els temes. La creació més important de Watteau: la fête galante o 'festa galant'. Es tractava d'imatges idíl·liques en què una sèrie de personatges elegants disfressats deambulaven per escenaris a l'aire lliure parlant, seduint-se o regalant-se amb serenates.
Inspirat per l'obra de Rubens, Watteau desplega en aquestes pintures un cromatisme exquisit. El terme «festa galant» fou encunyat per l'Acadèmia Francesa en plena recerca d'un qualificatiu que definís l'obra de Watteau després d'obrir-li les portes el 1717.
Les pintures de Watteau sovint exhalen un aire de melangia, com si els seus actors fossin conscients de com en són d’efímers, els seus moments de plaer. Després de la seva mort, l'artificialitat dels seus temes va acabar ràpidament amb el seu prestigi. Durant la Revolució francesa, els estudiants solien divertir-se llançant trossos de pa contra les seves obres mestres.
6-10 Rene Magritte (Lessine51 Rene Magritte
(Lessines, 1898 - Brussel·les, 196
Pintor i cineasta surrelista de la segona fornada, com Salvador Dalí, desenvolupa els principis del surrealisme des d’un realisme falsament detallista i paradoxal. Menys exuberant que Dalí (a qui coneix a Cadaqués l’estiu del 1929 i amb qui fa amistat) se situarà com un dels predecessors de l’art conceptual amb obres com Això no és pas una pipa. La seva obra retroba la popularitat pop dels anys 60 esdevenint una autèntica icona de l’imaginari hippy i psicodèlic, curiosament per la seva simplicitat austera i enigmàtica.
A Magritte li agradava molt fer fotografies enigmàtiques, algunes de les quals va usar després en les seves pintures. Tapant-se la cara amb l’escaquer, una imatge que reprenem i associem a la figura de Gilles, Magritte crea una de les composicions més fascinants del surrealisme tardà, que alhora connecta amb sensibilitats diverses, com la de Man Ray i Duchamp, que podrien subscriure-la perfectament. És la fi de partida perfecta.
